Vull fugir daquesta ciutat,
el fum del plàstic mofega.
No tinc forces per a oblidar
i lhoritzó sesdevé complicat
sense tu al meu costat.
No he alçat el cap, no puc mirar
què mespera darrere del mar,
no suporte veure el final.
Viure sols el pas que ve, no més enllà.
On està la llum que il·lumine algun far
per a continuar?
Camí de labisme i et trobe, vull alçar el cap.
Veient la caiguda no estic tremolant. Qui sap,
tinc sensacions de poder volar.
Em sent victoriós a les portes del fracàs.
Surt de City plàstic, fàstic a un món patètic.
Consciències pre-dissenyades al seu món sintètic
I ara explota la meua ràbia en forma de cançó.
Ràbia eterna si la impotència no ens cura el mal,
És una guerra eterna.
Camí de labisme i et trobe, vull alçar el cap.
Veient la caiguda no estic tremolant. Qui sap,
tinc sensacions de poder volar.
Em sent victoriós a les portes del fracàs.
Hui per fi ha arribat el dia de somriure-li a la vida.
Hui et trobe en el camí i es el nou punt de partida.