Por de parlar, de dir alguna cosa que no et pugui agradar,
de deixar anar una altra mentida a la teva mida.
Por de callar, desant les paraules a qualsevol calaix,
per no deprimir-te o fer-te badallar,
saber què rumies amb aquella mirada que no sé què m'amaga.
Por de dormir i que en despertar-me tot hagi canviat,
sense recordar què ens fa viure plegats com si fóssim estranys,
de sentir la rutina rosegant-nos per dintre.
Et veig, el sol s'amaga entre els teus cabells.
Em sents, aixeques la mirada en aquell precís instant
tot és tan plàcid i tan clar que em vénen ganes de cridar
res no m 'espanta, res no m 'espanta.
Por de la por, de sentir aquest pànic tan subtil tan boig;
de no ser capaç de somriure quan dius que m'estimes.