Una hermosa plana
tinguí per bressol,
com la vigatana
no en veu altra el sol.
Jo fui la formiga
de son pla i garriga,
del mas oreneta,
del camp rossinyol.
Vegí hermoses terres,
més duna ciutat,
menfilí a les serres
de lalt Montserrat.
Baixí a Barcelona,
la perla amb què lona
enriquí fa segles
lantic Principat.
A casa hi tinc formigues.
Vaig trobar-les un matí
sobre el marbre de la cuina
i cap producte les ha fet fugir.
A lesquerda don venien
vaig flitar un verí mortal
i, al tapar-ho bé amb massilla,
van sortir per la pica del bany.
Llavors amb un raig daigua les podia reduir,
van perdre-ho tot desconcertades dins un remolí.
En quedaven solitàries