La nina es desperta pel so del silenci de l'instant recent passat
cor ple, món buit, firmaments com brases extingint-se
i l'angoixa de quan no en sentim els crits
i l'angoixa de quan no en sentim els crits
A vegades, quan hi penses, descobreix ella mateixa sospirant per ser el forat
la mateixa mort immensa d'una llunyana nit d'estiu
la mateixa mort immensa d'una joguina al fons d'un riu
Sovint sense adonar-se'n
bat les ales i al voltant li creixen mil milions de flors
fràgils i orgulloses, l'eternitat és als colors
i la força amb aquells que fan cançons dels crits
i la força amb aquells que dels crits fan cançons
i la mateixa llum intensa d'una llunyana nit d'estiu
i la mateixa llum intensa de la nina quan somriu
la mateixa llum intensa
de la nina quan somriu
Coda